Solucions inspirades en el disseny de la natura.

Bioenginyeria: biorotlles

El biorotlle és una de les tècniques de restauració ambiental utilitzada en la bioenginyeria, amb l’objectiu d’estructurar i protegir els marges fluvials amb poc pendent o de llacs. En la seva forma més senzilla, consisteix en una manta orgànica enrotllada, formada de fibres naturals i, de vegades, terra fèrtil; en la qual s’implanten materials vegetals.

De forma cilíndrica i, normalment de fibra de coco, el biorotlle és subjectat al terreny a través d’una xarxa de la mateixa fibra de coco, o de polipropilè. L’estructura aguanta avingudes d’aigua.

A més, aquest biorotlle pot ser revegetat, tret que indica que exemplars de diverses espècies (normalment helòfits), han estat implantats en l’estructura. Aquestes unitats provenen de viver i la vegetació és de mida similar, essent possible fins i tot, l’observació de les arrels. Alguns exemples d’espècies de vegetació implantades en àmbits mediterranis, podrien ser Iris pseudacorus, Scirpus holoschaenus o Juncus inlexus.

Bioenginyeria: entramats vius

Es tracta d’una tècnica en la què només s’utilitza planta viva, i materials naturals no elaborats: com troncs, pedres, terra…; a poder ser, de l’àmbit de l’obra.

L’entramat consta de diversos troncs col·locats formant una cel·la tridimensional, la qual posteriorment és omplerta de terra. Aquesta estructura ha d’estar ben fonamentada, per tal de suportar la càrrega necessària.

La zona frontal no ha de ser vertical, sinó anar a gradient de pendent i, estarà formada per estaques vives o plantes de contenidor; les quals a mesura que creixen, van substituint els troncs, en la funció d’estabilitzar i protegir el talús. És per això, que els troncs utilitzats han de ser d’espècies les quals la seva fusta es degradi, de forma suficientment lenta, com per a que la vegetació s’estableixi i creixi d’una forma considerable; com per a mantenir el talús. Els troncs que compleixen aquests requisits, són els de castanyer i els de conífera pelada.

En zones fluvials, o en zones on es generin avingudes per fortes pluges, es recomana l’entramat doble tipus Krainer; per tal d’estabilitzar i protegir els marges.

Bioenginyeria: feixines

Les feixines tenen l’objectiu d’estabilitzar els talussos i marges fluvials. Es tracta d’estructures cilíndriques amb branques molt primes, encreuades entre elles i lligades amb filferro o corda. Aquestes, són enterrades en ¾ parts del seu volum, i clavades amb estaques o troncs de fusta al terra.

Les branques de les feixines estan vives i provenen de gèneres de vegetació amb capacitat de reproducció vegetativa, com poden ser Salix o Tamarix; fet que provoca que amb el temps, les branques brotin i l’estructura acabi ben fixada al terreny, per l’aparició i creixement de les arrels.

Una altre funció destacable per aquestes tècniques de restauració ambiental és la reducció de l’erosió, ja que un cop instal·lades les feixines, ja actuen com a reforç del sòl; i aquesta funció augmenta, encara més, quan la planta es desenvolupa.

Guniverd

Es una de les tècniques de restauració ambiental que s’utilitza per la revegetació de talussos, en els quals no existeix una revegetació potencial de forma natural. Consta de l’addició d’una gunita vegetal, sobre una malla col·locada adossada al talús. La gunita vegetal és un substrat vegetal, que permet la supervivència de la vegetació a llarg termini.

La quantitat afegida de gunita vegetal té un gruix mitjà d’entre 5 i 10 cm; grossor suficient per tal de minimitzar l’escorrentia, evitar esllavissades i permetre la germinació de llavors, per a la recuperació ambiental de la zona.

El Guniverd és utilitzat principalment en talussos de fort pendent, on les hidrosembres i hidromantes no han estat suficients.

Mantes i xarxes orgàniques

Les mantes i xarxes orgàniques estan formades per una varietat de fibres degradables orgàniques, les quals estan entre cosides, enganxades o estructuralment contingudes entre una o dues geomalles. Les fibres que les composen poden ser fibres naturals -com per exemple de coco-; o sintètiques -com de polipropilè-.

Des del moment en què s’implementen les malles orgàniques, es tradueix al terreny amb la desaparició de l’erosió provocada per la pluja, la neu, el vent i altres factors antròpics. A més, la capacitat d’infiltració de l’aigua en el terreny augmenta sensiblement; igual que també ho fa la capacitat de retenció d’aquesta en el terreny, afavorint el desenvolupament de la vegetació. Així, es regula la temperatura del sòl i s’incorpora matèria orgànica en aquest; beneficiant igualment el desenvolupament de la vegetació.

Geomalles tridimensionals

Les geomalles estan formades per una matriu polimèrica, tridimensional, de fibres orgàniques degradables, amb materials naturals o sintètics. Les fibres naturals estan unides a través de lligadures o enllaçats, i poden ser de iute, coco o espart. En canvi, les geomalles de material sintètic estan fabricades per un procés de teixit, i poden ser de polipropilè, polièster o polietilè.

Les geomalles són utilitzades com a revestiment en obres de bioenginyeria, essent un reforç estructural i controlant de forma parcial l’erosió; creant uns petits dics de retenció que eviten que la terra i les llavors siguin arrossegades. A més, les geomalles aporten matèria orgànica al sòl, consoliden la capa superficial del terreny i; amb tot això, promouen el desenvolupament ràpid i homogeni de la vegetació.

Geocel·les

La tècnica de geocel·les comporta l’immediat control de l’erosió superficial. Es crea un sòl artificial i s’estableix la vegetació.

El sistema de geocel·les està constituït per petites cel·les tridimensionals, generalment de polietilè d’alta densitat o de polièster. El sistema de geocel·les està fabricat de forma que, quan aquestes s’expandeixen en forma d’acordió, formen una estructura reticular, de petites cel·les, que recorda a un rusc d’abelles. L’estructura formada per la geocel·la, el material d’ompliment, el material de fixació i la vegetació, interconnectats, els permet funcionar com un tipus d’armadura flexible i permanent; similar a la tècnica mixta d’estabilització del mur de pedra o empedrat.

Aquesta tècnica s’empra amb l’objectiu d’estabilitzar talussos, per la creació de murs de contenció de terres i murs verds, la revegetació de bases i canals i, en el reforçament de ferms. Permet incorporar una capa de terra de recobriment en sòls de mala qualitat; evitant l’erosió i les esllavissades superficials. A més, existeixen diferents mides de geocel·les al mercat, el què permet que aquesta tècnica es pugui adaptar a una gran varietat de pendents i materials dels talussos.

Hidrosembres i hidromantes

La hidrosembra és una de les tècniques de restauració ambiental que es fa servir principalment en el recobriment de talussos i, es basa en la sembra d’herbàcies. Consisteix en l’aplicació d’un sistema líquid, que està impulsat mecànicament, i projectat per una mànega; la qual manté un microclima idoni per a la conservació de la llavor, posterior germinació i desenvolupament final d’aquesta.

Els efectes més destacats observats, amb l’aplicació d’aquesta tècnica, són la distribució homogènia i ràpida de les llavors; el què afavoreix la posterior integració en el paisatge del talús, a més d’evitar l’erosió.

A partir d’aquestes hidrosembres, apareixen les hidromantes, que estan formades per una mena de fang de materials processats, que s’apliquen amb un equip especial, hidràulic o pneumàtic. En aquestes, a més dels components típics de les hidrosembres (llavors, adobs, encoixinats, fixadors i additius), es poden incloure subproductes de fusta, paper reciclat, combinacions de fusta i paper, fibres de cotó i fibres de palla, etc., que dissolts en aigua, es projecten sobre el talús, preparat o no, amb tècniques mixtes o combinades de bioenginyeria.

Deflectors vius

Els deflectors són estructures utilitzades per a modificar la direcció d’un flux d’aigua, amb el propòsit de donar una forma meandriforme al riu. Així, el corrent és desviat, deixant una llera més estreta i provocant l’augment de la velocitat de l’aigua al centre. Per contra, a l’esquena del deflector es crea una zona de sedimentació.

Aquesta tècnica pot ser realitzada amb diferents materials que es troben a la zona, com per exemple troncs de salicàcies. Tot i això, és possible la intervenció amb deflectors vius, que consisteixen en la mateixa actuació, però en aquest cas, afegint llavors o vegetació en contenidors, que quan es desenvolupen substituiran els troncs en l’estabilització del terreny.

Aquesta tècnica permet la protecció de les ribes sotmeses a l’erosió i, dels talussos fluvials.

Loricata

L’entramat Loricata és una estructura metàl·lica modular, que té la funció d’estabilitzar talussos. Consta d’un encreuat metàl·lic, incrustat al terreny, que subjecta els troncs frontals com a entramat. La seva funcionalitat comença des que aquesta estructura és instal·lada i; a més, permet el desenvolupament de la vegetació entre les diferents fileres, on s’acostumen a plantar estaques, plantes de contenidor o feixines vives.