Protegint infraestructures, protegint persones.

Sanejament superficial

En talussos fortament degradats o amb blocs inestables, on hi ha risc de despreniments, ocasionals o continuats, després de períodes de pluja; i abans
de procedir a les tècniques de protecció de talussos, cal realitzar un sanejament per provocar el despreniment controlat de tots aquests elements inestables. El saneig
superficial requereix de l’ús de tècniques d’escalada i personal especialitzat, ja que hi ha el perill de produir un major grau d’inestabilitat si s’eliminen punts de
suport de blocs de grans dimensions.

Depenent de les característiques del talús, la zona on estigui ubicat i l’estudi de la trajectòria de caiguda dels blocs,
s’establirà la millor tècnica per provocar el seu despreniment controlat; ja sigui mitjançant l’ús de palanques manuals, gats hidràulics o morters expansius.

Malles de triple torsió

La instal·lació d’una malla de triple torsió és una de les tècniques de protecció del talussos més emprada per evitar que els possibles despreniments superficials del terreny, malmetin la infraestructura on estigui ubicada, habitualment carreteres. Està indicada quan el material susceptible de desprendre’s del talús no és inferior a la llum d’obertura de la malla, i quan aquest no sigui major de 0,5 m de diàmetre. Hi ha diversos tipus de malla, en funció de la mida (cm) de la seva llum d’obertura (5×7, 6×8, 8×10 i 10×12) i del diàmetre del filferro utilitzat (de 2,00 a 3,90 mm), o galga de París (del 13 al 19); oferint així un ventall de resistència a tracció longitudinal entre 32 i 90 kN/m. Unes de les malles més esteses són les de 8×10-16 o 5×7-13. (De diàmetre 2,70 mm i 2,00 mm, respectivament). Hi ha diversos sistemes d’instal·lació, depenent les peculiaritats del talús i el seu acabat: cenyida al terreny, en mode cortina, en mode embut, reforçada amb cable d’acer, amb acabat de cable horitzontal o tub galvanitzat.

Xarxes de cable

Les xarxes de cable són sistemes de sosteniment formats per cables d’acer creuats, formant rombes. En els punts d’encreuament dels cables existeixen unes grapes d’acer antilliscant, assegurant la unió dels mateixos. La xarxa de cable ofereix una major resistència a tracció que la malla de triple torsió; i per tant, el seu ús és més apropiat quan els materials despresos són Ø >0,5 m, o grans blocs inestables. Es presenten en panells definits per les seves dimensions (5×3, 6×3 i 6×4 m); per la seva llum d’obertura (de 200 a 400 mm) i pel diàmetre del cable d’acer trenat (8 mm), podent suportar empentes superficials del terreny de 10 a 45 kN/m2. Els panells s’uneixen entre si mitjançant cable d’acer, cosit vertical i horitzontalment. La subjecció del sistema al terreny s’aconsegueix mitjançant l’execució de bulons o perns d’ancoratge, de profunditat variable, depenent la resistència requerida al sistema. Combinades amb malla de triple torsió, ofereixen una llum de pas més tancada, evitant la sortida de despreniments de menor grandària.

Barreres dinàmiques

Són un sistema de protecció “passiu” davant els despreniments de roques; no eviten que es produeixi en origen, però impedeixen que arribi a impactar el bloc desprès contra altres estructures, instal·lacions, vehicles o persones en la seva trajectòria. Són les úniques estructures certificades mitjançant assajos d’impacte directe i rangs de capacitat d’absorció d’energia. Basen el seu funcionament en aquesta capacitat d’absorció de l’energia cinètica del bloc desprès, gràcies la deformació de la mateixa; sobretot a través del sistema de frenada. El seu dimensionat es defineix per l’altura de la barrera (de 2 a 8 m) i per la seva capacitat d’absorció d’energia (de 250 KJ a 5.000 KJ). La seva estructura es compon de: pals metàl·lics ancorats al terreny, panell de xarxa de cable o anells que uneixen els pals, cables que constitueixen el marc que sostenen els panells, vents d’unió entre els pals i els ancoratges de muntanya, i dissipadors, que formen el sistema de frenada. També es poden dissenyar contra fluxos de detritus, tipus “debris-flow”.

Barreres antiallaus

Una de les tècniques de protecció de talussos que esta dissenyada per frenar l’avanç de la neu, que llisca en forma d’allau, per un vessant amb pendent. Les barreres es disposen perpendicularment al pendent del talús, en línies paral·leles, per tallar la continuïtat de la massa acumulada de neu. El seu dimensionat es calcula en funció del gruix de neu, que s’espera es pugui acumular, i per la pendent del vessant. Aquests paràmetres definiran l’altura de la barrera i la distància d’interespaiat entre les diferents línies de barrera a instal·lar al llarg del talús. Són estructures d’acer flexibles, constituïdes per un cos d’acer i un panell de xarxa de cable, que actua com a superfície d’interposició. Poden ser contínues, a força de pals ancorats al terreny i panells de xarxa (de manera anàloga a les barreres dinàmiques i estàtiques); o bé discontínues o modulars, on l’estructura d’acer forma una creu, en la qual se subjecta la xarxa, i es fixa al terreny amb un únic ancoratge.

Barreres estàtiques

Són estructures rígides, de baixa absorció d’energia, amb uns valors màxims al voltant de 50-70 KJ en funció de la seva tipologia; i sempre calculats a posteriori, (una vegada que ha impactat el bloc sobre la barrera); ja que hi ha molt poques barreres d’aquest tipus assajades i certificades. Les barreres estàtiques són barreres més simples que les barreres dinàmiques i pensades per aturar blocs molt menors, amb poc desplaçament associat i que no porti implícita molta energia cinètica. Les barreres estàtiques, estan constituïdes per perfils metàl·lics, units entre ells amb panells de malla de triple torsió o xarxa de cable, o la combinació d’ambdós; i no contenen cap element dissipador d’energia.

Perns d’ancoratge

Un pern d’ancoratge o buló és una barra d’acer introduïda en una perforació realitzada en el talús i injectada amb beurada de ciment o resines; dissenyat per funcionar a tracció a l’interior d’aquest. Està concebut per a la subjecció de blocs i masses rocoses, garantint el seu sosteniment. Els bulons augmenten les forces estabilitzadores (component normal del bloc inestable) i redueixen les desestabilitzadores (component tangencial del pes de la massa inestable).

Es classifiquen en actius (si es sotmeten a càrrega de tesat després d’executar-los) o passius. Per a l’execució de qualsevol ancoratge, cal
conèixer el Ø de perforació, per garantir el correcte recobriment del tirant amb la beurada de ciment; la seva longitud, per arribar per darrere de la superfície de ruptura; i la seva inclinació respecte al pla del terreny, per garantir la correcta transmissió de càrregues.

Ancoratges de cable

Un ancoratge és un dispositiu o element longitudinal (tirant), introduït en una perforació realitzada en el talús i injectat amb beurada de ciment o resines; i dissenyat per funcionar a tracció a l’interior d’aquest. Està concebut per a la subjecció de blocs i masses rocoses, garantint el seu sosteniment. Es diferencia entre ancoratges de cable (si el dispositiu és cable d’acer); o bulons/perns d’ancoratge (si és barra d’acer). Aquestes tècniques de protecció de talussos augmenten les forces estabilitzadores (component normal del bloc inestable) i redueixen les desestabilitzadores (component tangencial del pes de la massa inestable).

Es classifiquen en actius (si es sotmeten a càrrega de tesat després d’executar-los) o passius. Per a l’execució de qualsevol ancoratge, cal conèixer el Ø de perforació, per garantir el correcte recobriment del tirant amb la beurada de ciment; la seva longitud, per arribar per darrere de la superfície de trencament; i la seva inclinació respecte al pla del terreny, per garantir la correcta transmissió de càrregues.

Drens

Els drens subhoritzontals o californians són perforacions de petit diàmetre i de gran longitud, que es realitzen per reduir la pressió hidroestàtica a l’interior del terreny d’un vessant. Consisteix en l’execució d’una perforació on s’introdueix un tub drenant, que pot ser metàl·lic o de plàstic, amb l’objectiu d’interceptar l’aigua subterrània present a l’interior del terreny; per tal de facilitar la seva evacuació cap a la superfície del talús.

El disseny dels drens californians requereix del correcte coneixement de les condicions hidrogeològiques del talús, de manera que la posició i la longitud de les perforacions travessin les possibles superfícies on pugui haver-hi presència d’aigua subterrània, (discontinuïtats, zones diaclasades, plànols de fractura, bosses d’aigua, presència de freàtic…). La presència d’aigua subterrània és un dels factors que més clarament contribueixen a la inestabilitat dels vessants.

Formigó projectat

Està recomanat en fronts rocosos degradats, amb elevat grau de fragmentació, constants despreniments de mida variable i, amb presència de materials evolutius. Ofereix un bon comportament enfront de l’erosió, garantint el control de despreniments de roques, així com de la progressiva meteorització i descomposició del sòl; encara que no davant del sosteniment del conjunt del talús. La tècnica de la gunita consisteix a projectar formigó a alta pressió, en capes successives i recobrint la totalitat de la superfície.

És recomanable instal·lar prèviament una malla electrosoldada d’acer, que aportarà major resistència a tracció i afavorirà la seva adhesió al talús. Aquesta projecció pot ser per via seca, humida o semi-humida. La combinació de gunita amb l’execució d’ancoratges, augmentarà la seva adherència al terreny; i l’execució de drens, evitarà la pressió de l’aigua subterrània que hi hagués. Afegint pigments al formigó, es mimetitzarà amb el conjunt del paisatge, reduint el seu impacte ambiental.